Quibes Gofau, Quibes Ronquillo
Preludi: "Les verduleres"
Nota.- El fragment de diàleg que comença amb la senyora Otoburgo dient: "¿Ja sap, senyora Farigola, que
ara volen fer un monument al gos?" i acaba amb aquesta altra frase del mateix personatge: "I és una tristesa
pels que som catalans de cor, de veritat i de... de... generacions!" es va extreure literalment del discurs d'una
senyora que va trucar a un programa de Ràdio 4 l'any 1979. Aquesta senyora deia "senyor Farigola" al
locutor del programa, Enric Frigola. El nom Otoburgo i la resta dels diàlegs són un invent dels Músclins.
La senyora Farigola i la senyora Otoburgo, un feligrès.
Entra la senyora Farigola amb un caixó de verdures.
FARIGOLA: (cantant)
Pocholín, pocholín
se queria casar
y quería vivir
a la orilla del mar,
y quería vestir
pantalón infantil,
y por eso le llaman
Pocholín, pocholín.
Continua cantant mentre col·loca les verdures. A la segona estrofa, s’hi afegeixen els cors.
A la tercera tornen a entrar els cors i la senyora Farigola els interromp bruscament.
FARIGOLA: ¡¡¡Prou!!!
Entra la senyora Otoburgo xiulant la cançó.
OTOBURGO: Perdoni, jo venia a comprar...
FARIGOLA: ¿Què vol, una planta o una verdura?
OTOBURGO: A veure, ¿què és planta i què és verdura?
FARIGOLA: Planta... planta és planta i verdura... verdura és verdura.
Senyoreta: Senyoreta, vostè s'explica com un llibre obert.
FARIGOLA: Perdoni, és que és el primer dia que tracto amb vegetales.
OTOBURGO: Deixi, deixi... (recitant de memòria) Planta: "Elementos ornamentales que nunca
hacen el mal. Color: verde." Verdura: "Elementos ornamentales que sí pueden hacerlo.
Color: verde."
FARIGOLA: I si les plantes són verdes, ¿per què no es diuen verdures com les verdures?
OTOBURGO: Deu ser perquè les plantes són falses.
FARIGOLA: ¿I les verdures?
OTOBURGO: Verdaderes.
FARIGOLA: Com que vostè sap més que jo, li deixo la botiga perquè la porti sola...
OTOBURGO: Ai, estupendo.
FARIGOLA: Ara jo voldria comprar una planta.
OTOBURGO: Triï, triï-la vostè mateixa.
La senyora Farigola remena entre les plantes.
OTOBURGO: Pssst! El gènero no es toca
FARIGOLA: (es plega de braços indignada) ¡Ai, cony!
OTOBURGO: Ja l'hi triaré jo mateixa, reina.
FARIGOLA: Triï-me'l ben maquet, que ha de ser el ram de núvia de la meva neboda.
OTOBURGO: ¿Què li sembla aquest que és ben tendre? (Li dóna un pepino).
FARIGOLA: Molt rebé.
OTOBURGO: ¿Li embolico per casament?
FARIGOLA: Gràcies.
La senyora Otoburgo li embolica el vegetal.
OTOBURGO: (embolicant) ¿Ja sap, senyora Farigola, que ara volen fer un monument al gos?
FARIGOLA: Sí, ja ho sé, senyora Otoburgo ¿Com poden fer un monument al gos si no sé a
quin puesto, em sembla que a Cadis o no sé on, gafaven els gossos, els tiraven als cotxes
de la basura i els trinxaven?
OTOBURGO: Després les dones demanen l'avorto. Escolti, senyora meva, jo l'avorto el donaria
a aquests drogaditos que ahir van sortir per televisió que diuen que és una enfermetat.
Es van girant de cara al públic i s'agafen del bracet com si anessin a passejar.
FARIGOLA: No senyora , no; és un vici, i els borratxos també...
OTOBURGO: Jo els borratxos no els compadeixo, perquè una enfermetat és una enfermetat.
FARIGOLA: I si no, que la gent se'n vagi al Cotolengo, que jo tinc una amiga meva molt amiga
que havia sigut catequista del meu fill i allí, senyor meu, només hi ha que fenòmenos.
OTOBURGO: I que no diguin que Déu Nostro Senyor ens els envia, perquè Déu Nostro Senyor
representa el nostre pare i un pare no vol mai que li surti un fill com un fenòmeno d'aquests.
FARIGOLA: Som nosaltres, nosaltres, eh, que som dolents.
Totes dues: (assenyalant el públic amb el dit) I vicis, i més vicis i més vicis...
OTOBURGO: Perquè ara mateix el tren que jo agafo, senyora meva, que només hi ha vint minuts
de tren de Sant Cugat a Barcelona i fumant com a carreters.
FARIGOLA: És a dir que estan dient: l'atmòsfera!, l'atmòsfera!, i pugen al tren i t'ofegues...
OTOBURGO: I si veuen que et ventes una mica encara et miren com si fossis una subnormal, i
que em perdonin les persones que en tenen, perquè no vull ofendre ningú, però vull dir que et
miren com si fossis una cosa estranya.
FARIGOLA: Home no, per l'amor de Déu, i tot per un istil... I, com vostè sap que jo vaig estar
a Israel, jo recordo que parlava amb el guia... I diu diu: "Allí no hi ha aigua, però encara no és un
desert". I jo li vaig dir, dic: "¿I què fan?" Diu miri, diu: aquí quan hi ha molta escassès d'aigua,
el govern treu un bando que no es gasti l'aigua.
OTOBURGO: ¿I la gent ho fa?
FARIGOLA: Diu: els cotxes, si es renten cada setmana, es renten un cop al mes, i a casa la gent
no es banya, es dutxa, diu...
OTOBURGO: ¿I això ho fan?
FARIGOLA: Diu sí, diu, perquè pels comptadors veiem que la gent ha gastat la mitat de l'aigua.
OTOBURGO: És dir, que aquella gent creuen i són patriotes, i aquí, de patriotes, re.
Totes dues: (assenyalant el públic amb el dit) Re, re, re!!
FARIGOLA: I Catalunya, senyora Otoburgo, recordi el que li vaig dir, que si Catalunya no vegila i
no fa com les llebres un ull tancat i l'altre obert, se'n va a l'aigua.
OTOBURGO: Se'n va a l'aigua, senyora Farigola. I és una tristesa pels que som catalans de cor,
de veritat i de... de... generacions! (li agafa un epasme)
FARIGOLA: (insistint amb el dit) ¡i vicis!
OTOBURGO: I els drogaditos i els borratxos...
Totes dues: (assenyalant amb el dit) I vicis, i més vicis, i més vicis.
FARIGOLA: I tot per un istil...
OTOBURGO: Sí, perquè ara mateix l'altre dia va venir a dinar a casa la meva nebodeta, vostè ja la
coneix, la filla de la meva germana Sifrena...
FARIGOLA: ¿Quina la gran o la mitjana?
OTOBURGO: La nena Puscle.
FARIGOLA: Tan espavilada.
OTOBURGO: Diu sí, diu miri i li vaig preguntar dic... A veure, nena Puscle, digue'm a veure si
saps ... a veure si saps... i jo em penso una pregunta i dic sí a veure si ho saps... ¿I sap què em va
contestar? Diu sí, diu no sé, diu : "Amigo de Napoleón que metió la cabeza en el wáter" I jo dic,
¿com? i em diu: "Sí, el Nuño Cabeza de Wàter".
FARIGOLA: ¿I això davant de tota la família?
OTOBURGO: Sí senyora, sí. A casa tots som parents. I patriotes.
FARIGOLA: I borratxos.
OTOBURGO: I patriotes...
FARIGOLA: I borratxos...
OTOBURGO: I més patriotes...
FARIGOLA: I vicis...
Totes dues: (assenyalant amb el dit) I vicis, i més vicis i més vicis.
OTOBURGO: I si no, enrecordi's senyora Farigola el que li vaig dir: "Se'n pujà Simó l'Arameu al
collbató de la muntanya de Canà i digué als que allí reposaven (la senyora Farigola se l’ecolta
sense interès. Entra un feligrès i s’agenolla amb els braços en creu davant de la senyora
Otoburgo): Vosaltres sou els feligresos, germans de Cafarnaüm." Sant Pastor a la Carta dels
Coriscos, 2, 4. ¿Oi senyora Farigola?
¿Senyora Farigola...? (la senyora Farigola s’ha ajupit per remenar al caixó de les verdures)
¿On és, senyora Farigola?
FARIGOLA: És que m’ha semblat que es movien els vegetales (treu un calamar del caixó).
Però... però... si és el meu fill.
OTOBURGO: A veure, ¿què és això? (dóna un cop d’ull al calamar) Apa aquí!, Què ha de ser
el su fill!
FARIGOLA: I tant sí ho és. Miri aquí tinc una foto de quan era petit.
OTOBURGO: Deixi, deixi... (analitza de prop el calamar) Però si això és un avorto de la
naturalesa!
FARIGOLA: No, senyora, no, que és el meu fill.
OTOBURGO: Sí, senyor, sí. Un avorto i un vici!
Totes dues: (assenyalant el públic amb el dit) ¡I vicis, i més vicis, i més vicis!
OTOBURGO: (acostant-se al públic) I tot per un istil. (Torna al costat de la senyora Farigola)
Bueno, ¿en què quedem, senyora Farigola, vol que li talli a trossets o que li bategi?
FARIGOLA: Bategi’l, bategi’l, que si a última hora resulta que no és el nen i l’hem de tirar a la
cassola, ens sabrà greu no haver-lo batejat a temps.
OTOBURGO: Amb això té raó. (Pausa) Tingui. Enhorabona.
FARIGOLA: En vida seva.
OTOBURGO: (Agafa el nen calamar i fa com si el bategés) ¿I com li posarem si no té nom?
FARIGOLA: Ni Pibes ni Fibes, Quibes.
OTOBURGO: ¿Quibes Gofau o Quibes Ronquillo?
FARIGOLA: Quibes Llardoso.
OTOBURGO: Estupendo.
Totes dues: (cofoies) Serà metge.
Se’n van.
El doctor Semellón, la infermereta Pura Urraca i Quibes Gofau
Entra el doctor Semellón.
SEMELLÓN: ¿Hi ha algun metge a la sala? ¿Hi ha algun metge a la sala? ¿No? (va canviant
gradualment d'actitud. Cada vegada es relaxa més, somriu amb una certa picardia) ¿Cap?
Doncs si és així, ara mateix obro consultori (Seu). Jo tot lo que sé ho vaig apendre del doctor
Pistre (pausa, assenyala un gran retrat del doctor Pistre que hi ha penjat al fons) ...que és l'únic
metge que si vol es pot fer dir Montserrat. El que passa és que no vol... que si volgués...
ah! si volgués. Sí, el doctor Pistre és una eminència. Mereixeria un quadro a les acadèmies i no
li han volgut tenir ni la petita deferència de donar-li el títol, deixant a part si se'l mereix o no.
Que jo diria que sí encara que només sigui per les cartes que escriu. Escriu unes cartes que
enamoren. Explica les malalties amb uns detalls, amb una paciència, amb una personalitat de
galeno... De galeno que en sap! Precisament aquí dec tenir una carta seva que diu... diu...
(busca la carta palpant-se la jaqueta, els pantalons, tot) ¡Infermereta Pura Urraca!
¡Infermereta Pura Urraca! ¡Infermereta Pura Urraca!
Entra la infermera Pura Urraca.
PURA: Per servir-lo.
SEMELLÓN: (al públic) Aquesta me la va fotre molt grossa, em va tirar totes les nines al carrer
(pausa). Bueno, senyoreta, busqui'm la carta del doctor Pistre, que la necessito amb urgència.
PURA: De seguida, doctor Semellón (pausa). Pistre Pasqual, Pistre Merino, Pistre Cordero.
SEMELLÓN: Aquest. Pistre Cordero. Ara, faci el favor de llegir-la en veu alta.
PURA: Diu així, diu: "Estimat Semellón: Tu i jo sabem que un bon especialista en fetges inflamats
en intestins grossos o pells fines, pot ser molt competent en la seva especialitat i passejar pel carrer
i la gent mirar-lo amb admiració dient: ¡Quin especialista més bo! ¡Si és en Bernat Metge!
¡Ai, no, no és en Bernat Metge, és el Lorenzo de Medici! (pausa) ¡No, no, que és el Cóssimo
de Medici! (pausa) ¡No, que és l'Averardo de Medici! (pausa) ¡No, no, que és es el Salvestro
de Medici! Sí, el Salvestro de Medici. I es barallen per ell."
SEMELLÓN: Veig que domina bé l'art de la pantomina (pausa).
En definitiva, el que volia dir el doctor Pistre, és que molt doctor Flamet i molt doctor Sorolla...
PURA: O López Galán, que és el que em porta a mi.
SEMELLÓN: Efectivament, López Galán, que és el que la porta a ella (pausa). Però deixi'm
anar a lo que jo anava: molt doctor Quibes per aquí molt doctor Quibes per allà i un bon dia...
PURA: Perdoni, ¿vostè a quin Quibes es venia a referir?
SEMELLÓN: Doncs... al que no és ni Pibes ni Fibes.
PURA: Però, ¿Quibes Gofau o Quibes Ronquillo?
SEMELLÓN: Quibes Silvano.
PURA: Ja m'ho imaginava.
SEMELLÓN: Bueno, és igual, posem Sesmillo. Molt que si doctor Sesmillo això, que si doctor
Sesmillo allò, i un bon dia, eh, eh, un bon dia li ve un pacient amb una berruga, una otitis o
qualsevol brutícia, es volen fer els entesos i fan veure que en saben i l'esguerren, i com et descuidis,
et fan una desgràcia per tota la vida, perquè, l'hi dic en sèrio que ho sé de bona tinta, més d'una
vegada ha passat.
PURA: Ja podria ser.
SEMELLÓN: És, és. No "podria ser", és.
PURA: No pateixi, doctor Semellón i escolti'm bé el que li dic: si vostè mai té una berruga
d'aquestes i pensa: ¡Mira, li portaré la berruga a aquell excel·lent doctor que diuen que és un
expert en patologies del pàncreas! (pausa) No ho faci. Sigui prudent i me la porta a mi. Perquè
el doctor Frenillo, per molt bon metge que sigui, potser no ha vist mai una berruga i sense voler
l'esguerra. I no cregui, jo no ho dic per criticar, potser és una bellíssima persona.
SEMELLÓN: ¿Qui és una bellíssima persona?
PURA: El doctor Frenillo.
SEMELLÓN: El doctor Frenillo... (pausa) ¡¿El doctor Frenillo?! ¿D'aquest home parla malament?
Si és un beato.
PURA: Calli, que jo sóc devota.
SEMELLÓN: ¿Del beato Frenillo?
PURA: Sí senyor, sí.
SEMELLÓN: No m'estranya, perquè sempre ha sigut una bellíssima persona. ¡Als altars hauria
d'estar!
PURA: Això, ¡amb els ex-votos!
SEMELLÓN: ¡No, no! ¡Al Sagrari! ¡Al Sagrari, amb el Nen Jesús!
(pausa. Adopta una actitud solemne, es situa al centre de l’escenari i obre els braços)
Germans, poseu-vos drets (pausa). Ja podeu seure.
PURA: (s’acosta a Semellón i li posa la mà a l’espatlla) Per una tia, no hi pot haver diada tan
senyalada com aquella en què el seu nebot diu missa per primera vegada...
Música d’orgue.
SEMELLÓN: (cantant)
Que bonita está mi niña
en el día de su santo.
Que bonita está mi niña,
es toíto lo que quiero.
Tiene tanto salero...
S’acaba la cançó. Semellón i Pura seuen l’un al costat de l’altre. Pausa.
PURA: O sigui, jo el que volia dir és que els metges, per molt famosos que siguin, hi ha coses
que no les saben.
SEMELLÓN: ¿Veu? Això que diu ja ho trobo més merescut.
PURA: Sí, perquè jo en canvi, ¿sap?, no és que hi entengui molt.
SEMELLÓN: És igual, és igual, però vostè sempre ha tingut una voluntat de ferro.
PURA: I experiència. Perquè una vegada de petita en vaig tenir una de berruga.
SEMELLÓN: ¿Grossa?
PURA: Com una germana.
SEMELLÓN: ¿Com una germana petita incrustada?
PURA: Sí, això mateix: com una germana petita incrustada de la Xina.
Calli. Em sembla que en porto una... Sí. Miri.
SEMELLÓN: ¡Deixi'm-la! ¡Deixi'm-la! (pausa) Li devia costar de treure.
PURA: No, aquestes són fàcils. Les treuen de franc a l’Institut Català de la Berruga. Les difícils
són les que es posen entre les ungles dels peus, perquè formen colònies. Per això ja no me les
pinto. ¿Veu?
SEMELLÓN: Ja li havia notat algo raro, algo diferent, i dic: "El pentinat, potser?" Allò que es nota
algo.
PURA: O sigui, el que vull dir és que jo almenys tinc una mica d'experiència i conec el tema,
en canvi l'altre es vol dir galeno i més valdria que es digués Estivill o Florensa.
SEMELLÓN: Més valdria.
PURA: O Revello, perquè jo una vegada vaig conèixer un metge que es deia Revello.
SEMELLÓN: Revello, Revello... Em sembla que aquest no té fitxa (pausa. Va a consultar l’arxiu).
Adelantado, Antoñanzas, Amores, Bolinches, Burillo Barbado, Castaño... (pausa. Treu un tros de
pa sec de dins l’arxiu) ¿Que és seu aquest pa, Fructuosa?
PURA: Sí, senyor, sí.
SEMELLÓN: ¿I què hi fa aquí?
PURA: És que no tenia més gana i com que vostè em va dir: “El que no pugui acabar, m’ho
arxiva”...
SEMELLÓN: Té raó. I dallonses... ¿Que me’n vendria una mica, que m’he quedat sense?
PURA: Home, aquest no és per vendre, és per nosaltres.
SEMELLÓN: Ah, si és així, callo. Procedim amb la investigació: Collazos, Eichenique i
Rabadán (pausa). No consta.
PURA: Miri per Quibes.
SEMELLÓN: Quibes, Quibes... ¿Quin Quibes?
PURA: El que no és ni Pibes ni Fibes.
SEMELLÓN: ¿Quibes Gofau o Quibes Ronquillo?
PURA: Quibes Nolasco, em sembla.
SEMELLÓN: ¿Quibes Nolasco, diu? (pausa) Aviam... Quibes Pastrana, Quibes San Ponce,
Quibes Catau... ¡Aquí el tenim! Quibes Xabelo. (Treu una foto de l'arxivador.)
PURA: Deixi'm veure la foto (li pren la foto al doctor i la contempla uns segons). Això mateix.
Quibes Xabelo Puche. ¡És tan guapo!
SEMELLÓN: Doncs, ¿què vol que li digui? Jo trobo que s'assembla molt al seu tiet Fermicio.
És igual, igual que el seu tiet Fermicio.
PURA (es torna a mirar la foto): Oi, té raó, sí que és el meu tiet Fermicio.
SEMELLÓN: Doncs haver-ho dit abans, filla meva. Faci'l passar, dona, que ens el mirarem
de seguida.
PURA: Ai, doctor, no sé com li podré pagar mai aquest favor.
SEMELLÓN: Sí que me'l podrà pagar, ja veurà com sí, sí...
PURA: No, doctor, que jo no sabré com pagar-li aquest favor tan estupendo...
SEMELLÓN: Sí que me'l pagarà, ja veurà com sí que me'l pagarà...
¡Però vagi a buscar el tiet Fermicio d'una vegada, dona!
Pura s’acosta a l’entrada lateral esquerra i fa sortir Quibes. Mentre Quibes va entrant, Pura
el va conduint com si fos una ovella o un porc.
QUIBES (porta un sac a l’esquena i camina coix): Bona tarda, doctor Semellón.
SEMELLÓN: (se’l mira de dalt a baix) Això està bé... (pausa. En el to amb què es diu “Déu
n’hi do”.) Però Déu perdoni...
QUIBES: ¿Ja ha vist que sóc coixeta?
SEMELLÓN: Sí, ara justament l'hi volia comentar (pausa). Però segui, jove, segui... Prengui
asiento al meu costat (pausa).
Quibes Xabelo, si no m'equivoco...
QUIBES: S'equivoca. Quibes Ronquillo, amb R de Rotonda.
SEMELLÓN: Quina gràcia. Jo tenia un amic que es deia igual.
QUIBES: ¿Ronquillo?
SEMELLÓN: No. Rotonda. Quibes Rotonda.
PURA: ¡Era el meu pare!
SEMELLÓN: ¿Així vostès són parents per la part dels Quibes?
QUIBES: Sí, per la part dels Quibes Gofau. Tingui una targeta.
SEMELLÓN: Em sembla que ja ho començo a entendre (pausa). Doncs escolti'm, Quibes...
¿perquè li puc dir Quibes, oi?
QUIBES: Amb tota tranquil·litat. Quibes Gofau. Tingui una targeta.
SEMELLÓN: Quibes Gofau, Quibes Gofau... ¿Sap que em sona?
QUIBES: És un nom molt corrent, ¿oi Pura?
PURA: Sí. Els Quibes ens diem tots o Gofau o Ronquillo.
QUIBES: Això mateix. Apunti-s'ho, perquè si no després no se'n recordarà. O si no, no. Esperi's,
que ja li donaré una altra targeta, per si no sap on ha posat les d'abans.
SEMELLÓN: No, no me'n doni cap més de targeta, que ja veu què passa si després es perden.
QUIBES: Té raó.
PURA: Doni'm-la a mi, que jo no he perdut mai res.
QUIBES: Tingui, però ara no em deixi a mi sense.
PURA: Doncs, ¿sap què? Quedi-se-la, que si després té un compromís la trobarà a faltar.
QUIBES: Té raó amb això.
SEMELLÓN: Ara no la perdi.
PURA: ¿Sap què? Ja la guardo jo.
QUIBES: No, que si em passés alguna cosa i no la portés a sobre...
PURA i SEMELLÓN: Déu no vulgui.
QUIBES: No, però jo ho dic per si de cas.
PURA (a Quibes, to confidencial): Fermicio, ¿ja vas net per dintre?
QUIBES: No, ¿per què?
PURA: Per si et passa alguna desgràcia, fill meu.
QUIBES: Déu no vulgui.
PURA: Jo ho dic per si de cas.
SEMELLÓN: Molt bé Quibes. A veure, digui'm... (a la infermera) ¿Que és vostè la malalta?
PURA: No, miri: jo tinc tots els dits. (Ensenya els dits de les dues mans i els altres dos la imiten.)
SEMELLÓN: Doncs així, faci el favor de marxar, que si la necessito ja la faré avisar.
QUIBES: ¿Vol una targeta per si de cas no sap on trobar-la?
SEMELLÓN: No, gràcies.
PURA: Quibes, xato, deixa-li una targeta abans de marxar.
SEMELLÓN: O sigui, he d'entendre que viuen junts vostès dos...
PURA: Compartim casa.
SEMELLÓN: ¿Quina casa?
PURA: La seva.
SEMELLÓN: Ah.
PURA: Bueno, adiós (se'n va)
SEMELLÓN: Adiós.
QUIBES: Adiós.
El doctor Semellón, Quibes Gofau, el doctor López Galán
QUIBES: En resumides cuentas, doctor, ¿vostè creu que a mi tot lo meu em ve de les cames?
SEMELLÓN: A veure deixi'm mirar-lo bé. Passi per aquí davant.
Quibes fa uns passets davant del doctor, que el segueix observant-lo com si fos un fenomen
insòlit. Mentrestant sona una música. Para la música i el moviment.
SEMELLÓN: Tinc la impressió que quan ha entrat no tenia les cames tan curtes. Sí, en opinió
meva, tot li ve de les cames. Ja veu què li dic.
QUIBES: (s'acosta al públic) I això que a casa em deien que no m'hi passa res a les cames,
i cap dels metges que m'havia visitat no m'hi havia trobat res a les cames. Però jo ja ho veia.
Jo ja ho veia.
SEMELLÓN: ¿Sap què? Deixi'm consultar l'especialista. Mentrestant vostè vagi caminant a veure
si entremig ho arreglem amb una mica d'exercici.
QUIBES: Ai, doctor, no sé com li podré pagar aquest favor.
SEMELLÓN: Doncs fent una mica d'exercici. (Truca per telèfon) ¿És el doctor López Galán?
¿Sí? Esculapi, perdona que et molesti a aquestes hores, però és que aquí m'ha vingut un pacient...
(tapa el micròfon del telèfon) ¿Com diu que es diu?
QUIBES: Quibes. Quibes Gofau. Amb G de Golondrino.
SEMELLÓN: Sí. Ahhh... això mateix. Camina raro,
QUIBES: ¿Que camino raro?
SEMELLÓN: Sí, camina raro.¿Véns ara mateix? ¿Sí? Estupendo. Doncs així, penjo.
QUIBES: ¿Què diu? ¿Què diu?
SEMELLÓN: Que ara mateix ve.
QUIBES: Ai, dono gràcies a Nostrosenyor per haver-me escoltat.
SEMELLÓN: Sí, però si vol un consell no vengui la pell de l'osso abans d'haver-lo caçat.
No sé si m'entén el que li vull dir, perquè de vegades, quan es parla amb segones, oi...
¿Li molesta que parli amb segones?
QUIBES: No, ja comprenc que hi ha coses que no es poden dir directament.
SEMELLÓN: Doncs ja que és tan comprensiu, quan arribi el doctor López Ga
